Cinc periodistes parlen sobre el periodisme

Cinc periodistes

Lu Martín, Plàcid Garcia-Planas, Ramon Besa, David Miró i Roger Xuriach.

El futur del periodisme passa pels joves, aquells que, a través del seu pas per les facultats de comunicació i, posteriorment, l’entrada en el món laboral periodístic, han de ser els transmissors del que passarà el dia de demà. Perquè hi hagi un bon periodisme, cal tenir bons periodistes, i per això, cal que aquests joves estiguin ben formats. Sobre el paper, la teoria és clara: si surten estudiants ben formats i amb bones notes, hi haurà bon periodisme. Però en la pràctica no és del tot així, i és que hi ha diversos aspectes que fan que alguns estudiants, fins i tot els millor qualificats, encara no estiguin prou capacitats per fer bon periodisme. Els nostres cinc entrevistats desgranen algunes de les claus sobre la idea de la formació dels joves periodistes.

El redactor en cap d’esports del diari El País, Ramon Besa, creu que “els periodistes d’avui surten molt més ben formats que abans, però estan pitjor preparats per integrar-se en el món laboral”. Versió que completa Luis Martin, redactor del mateix diari, al afegir que que “la gent que veig venir de la facultat, en general arriba molt preparada”. “S’aprenen noves tècniques, però en canvi s’ha perdut espontaneïtat, ingenuïtat i curiositat”, apunta Besa.

Plàcid Garcia-Planas: “El que s’ensenya a la universitat no està a l’alçada del que l’alumne espera”

L’opinió més crítica sobre el paper de les facultats és la que ofereix el reporter de La Vanguardia Plàcid Garcia-Planas, que pensa que “el que s’ensenya a la universitat no està a l’alçada del que l’alumne espera, perquè molts professors són dolents o fa temps que no han escrit una crònica”. Besa, en canvi, valora positivament les noves tècniques docents, però apunta que “encara s’ha d’insistir en la feina pràctica”. Roger Xuriach és redactor de la revista Panenka, i va més enllà al comparar la carrera amb el carnet de conduir: “el periodista s’ha de formar en la pauta d’escriure, locutar, editar, veure més enllà i ser crític, però és fora de la facultat quan descobreix, com en una carretera, el perill dels revolts i la necessitat d’unes normes”.

Per a Xuriach, “la millor preparació com a periodista es desenvolupa en el període de pràctiques a mitjans i un cop abandona la facultat”. Per la seva banda, Besa prefereix donar més rellevància al paper de la facultat: “és imprescindible, no només com a font de coneixements teòrics, sinó també com a marc de convivència i punt de partida per entrar al món laboral”. El periodista d’El País però, entén que és necessari convertir el periodisme en una “especialitat creïble com pot ser la de qualsevol altra carrera”, i també que hi hagi un canvi de mentalitat entre els alumnes i el professorat per a què tots ells entenguin que aquesta no és una carrera fàcil.

A part de la facultat, prèviament l’escola també pren una part clau del procés formatiu, ja que constitueix la base de la qual parteixen els futurs periodistes. Besa assenyala una falta de coneixements bàsics: “s’hauria d’ensenyar a llegir i a escriure, hem perdut oratòria i capacitat de relat”. El subdirector del diari ARA, David Miró, focalitza més l’aprenentatge en la professió concreta al dir que “s’hauria d’ensenyar a llegir diaris, veure informatius o documentals”. Xuriach recorda el seu pas per les escoles, i exposa que “la millor forma d’educar en la intepretració, la reflexió i la crítica d’allò que llegim en els mitjans, es pot aprendre amb els ‘comentaris de text’, on desenvolupava idees sobre textos, llibres o articles”. Però el periodisme com a tal no cal que sigui ensenyat a les escoles. Com apunta Garcia-Planas, “a l’escola no tenim perquè ensenyar periodisme. Cal ensenyar a pensar. La resta arriba sol”.

Ramon Besa: “Els estereotips perjudiquen als joves. No es tracta de voler ser com Puyal o com Carbonero”

Preguntats sobre els coneixements i les aptituds específiques que han de tenir els joves quan surten de la facultat, els entrevistats presenten opinions diverses. D’una banda, David Miró entén que “el periodista treballa la llengua, per tant, ha de tenir un coneixement profundíssim, inapel·lable”. A més, Miró indica que “paral·lelament, el periodista ha de tenir una sòlida formació cultural, que li resultarà bàsica per a moure’s pel món de la formació”.  Per a Xuriach és essencial “tenir un blog i escriure articles o provar tècniques audiovisuals per tal d’interioritzar hàbits”, unes pràctiques que, amb les facilitats que permeten les modernes tecnologies actuals, s’estan extenent a gran ritme. Garcia-Planas ofereix una visió més enfocada al pensament, i creu que abans de saber escriure o filmar, “els joves han de saber reflexionar, ser crítics i flexibles i saber obrir camins”.

Aquest requisits, però, sovint no es compleixen, i encara que, com han apuntat Besa i Luis Martin anteriorment, els joves que pugen estan ben preparats, tots els entrevistats comparteixen la idea que han de corregir i millorar moltes coses. El mateix Besa creu que “hi ha joves que tenen uns estereotips creats als que es volen semblar, i això els perjudica: no es tracta de voler ser com Puyal o com Carbonero o d’aspirar a fer una crònica d’un Barça-Madrid”. Besa accepta que s’està produint un canvi generacional que comportarà una nova manera de fer, però és de l’opinió que s’han de respectar els valors del periodisme de sempre.

A més, han detectat altres llagunes en els joves, com ara “la falta d’iniciativa i la manca de domini de la llengua”, exposa Miró, “la naturalitat i senzillesa a l’hora d’escriure i la facilitat d’empatitzar amb el lector”, apunta Xuriach, o bé “la claredat: subjecte, verb i predicat”, sintetitza Garcia-Planas.

El periodisme segons els periodistes

Els entrevistats també han parlat del periodisme des d’un punt de vista més general. La professió, el paper dels mitjans en la societat, la qualitat del periodisme espanyol… Tot i les òbvies diferències entre periodistes, pel que fa al mitjà on treballen i fins i tot generacionals,  moltes opinions mostren punts de concordança.

En primer lloc, la qüestió plantejada ha estat el periodisme com a tal. Quin és el seu objectiu? Els 5 periodistes coincideixen en respondre que la funció fonamental del periodisme és informar. Cadascú, però, aporta algun matís; un com fer-ho. Ramon Besa destaca la “independència i honestedat necessàries en  l’exposició del què ha passat i el per què”. El periodista del diari ARA, David Miró, hi coincideix i diu que, a part d’informar, cal donar “les claus per entendre el món actual”, que passa per la capacitat que tingui l’informador d’apartar-se de la societat per “explicar-la sense interferències”. El reporter Plàcid Garcia-Planas recorda les paraules de l’històric periodista Manuel Chaves Nogales: “el periodisme és caminar i explicar”.

David Miró: “No crec que les empreses dels mitjans de comunicació tinguin ideologia. Tenen interessos, que a vegades és molt pitjor”

Tanmateix, el panorama per al periodisme avui dia no és dels millors que es recorden. És constantment qüestionat pel seu paper en el discurs públic, pel que moltes veus l’han acusat de manipulació i de ser tendenciós, i tampoc s’ha salvat de la crisi econòmica. Aquesta ha afectat especialment al finançament dels mitjans de comunicació, i a això cal sumar el que especialment a Espanya està sent una crisi del model fins ara establert. Tot i les excepcions, el moment pel que passa el periodisme és com a mínim incert. És per això que no deixa de ser interessant plantejar-se què és el que falla. La visió de Garcia-Planas és molt crítica amb el periodisme que es practica actualment a Espanya, que qualifica d’ “avorrit, repetitiu i del tot previsible”. David Miró no creu que les empreses dels mitjans de comunicació tinguin ideologia. “Tenen interessos, que a vegades resulta molt pitjor”, diu.

El periodisme esportiu, a més a més, afronta els seus propis reptes. Ramon Besa el critica per haver-se convertit en “periodisme de club o en periodisme de personatges”, quan el subjecte de la història, diu, “hauria de ser el partit, la carrera, i si s’escau l’heroi o el derrotat”. Tampoc comparteix el que qualifica de “periodisme de tesis”; el que afirma “això és així o anirà així com si els periodistes fossin Nostradamus o personatges importants”. Segons Besa, això va en detriment de les notícies i els fets. “L’opinió s’està menjant la informació, cada cop més controlada i menys creïble”, conclou. Roger Xuriach, en canvi, creu que el periodisme esportiu que hi ha és el que l’aficionat majoritari ha volgut: “Passió, polèmica, debat… El futbol necessita aquests ingredients per tal de generar expectatives de consum”.

Roger Xuriach: “La clau és fer entretingut quelcom que, sense un context determinat, no crida l’atenció. (…) Programes com Salvados o el 30 minuts tenen un mèrit enorme”

El debat informació-entreteniment segueix sent un dels que més debat genera. Quina és la solució? Xuriach, d’una banda, aposta per “més educació per part dels consumidors”, que “no han de perdre l’esperit crític amb allò que veuen o llegeixen per no tornar-se dependents”. D’altra banda també creu que “l’Estat i els seus consells audiovisuals han de marcar un límit”. Límit que no passa pel control estricte d’empreses, però sí per la “preservació de franges i la sanció de conductes que vulnerin l’ètica periodística”. David Miró també subratlla el paper del consumidor, que “té poca consciència que sense el compromís de consumir-lo, un bon producte  no pot existir”. És per això que Miró es mostra partidari de fer productes atractius, i destaca que la informació seriosa i rigorosa “no té per què ser sinònim d’avorrida”.

El periodisme pot informar, formar, i també entretenir. El debat està en l’equilibri, que tampoc és fàcil. Però és possible, com demostra el cas de la revista Panenka, que amb menys de dos anys de vida no ha parat de recollir elogis. Xuriach, redactor d’aquesta, explica que “en un sentit estricte, la revista no pretén formar, però sí que dóna elements al lector per tenir una perspectiva més àmplia de la realitat”. Per fer-ho més clar, posa un exemple: “Belice és un país que ningú sabria ubicar a un mapa, però tot xerrant amb el davanter de la seva selecció de futbol en coneixem més detalls. La clau radica en buscar mecanismes per fer entretingut quelcom que, sense un context determinat, no cridaria l’atenció”. A part, Xuriach també anomena altres exemples de programes de televisió que a part d’informar i formar, també són entretinguts: “Programes com Salvados o el 30 minuts tenen un mèrit terrible; no és fàcil trobar la fórmula de tractar temes socialment feixucs amb un to desenfadat i modern però sense caure en la banalització”.

Advertisements

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s